Ironman Suïssa.

Zurich, 25 de juliol de 2010.

Són les 6 del matí quan arribem a boxes. Cop d’ull a la bici, col.locar bé les coses i cap a la sortida. Mentre em poso el neoprè va creixent dins meu una sensació difícilment descriptible. Nervis, “por”, emoció… 

Donen la sortida. Em col·loco el màxim a la dreta possible per intentar nedar tranquil. Les primeres braçades, l’emoció creix. Estic fent un Ironman !! Penso que no són 3800 metres els que he de fer, són 6 trams!! Ja en porto un. 


Comencen els cops. Tranquil, separa’t una mica del grup i neda. Segon tram fet. Quan surti el primer cop de l’aigua ja duré la meitat. Estic fent un ironman, disfruta, estic fent un ironman. Tres, quatre, cinc… Objectiu aconseguit. 1h 26’ 42’’, no és una gran marca però per mi és tot un èxit.

Agafo la bici. 180 qms. Ritme còmode intentant anar àgil de cames. Menjar, beure, gaudir del paisatge i sobretot dins meu unes paraules: estic fent un ironman, disfruta, estic fent un ironman. Els primers 30 ben plans, fins el 70 tobogans i els darrers 20 plans amb una bona rampa d’un parell de quilòmetres que semblava el tour. Primera volta. Sento la claca que m’anima. Impagable.

Segona volta. Tot bé fins el 150. Em poso dret, ui!!! Se m’enganxen els quàdriceps!!!! No recordo l’últim cop que vaig tenir rampes sobre la bici. Abaixo el ritme. Els últims 30 conservant molt les meves “ramposes” cames. Veig el 180. 5h 51’ 58’’.

Trec el peu esquerre. Rampa. No puc treure el dret. Ve la creu roja. Help, help. No, no, good good. Arribo com puc a la zona de transició. Vaig enganxat. Sento els crits de la “meva” gent. M’emocionen. M’assec a terra. Ai les cames! Em canvio. M’aixeco i vaig fins a la balla. Com estàs? Enganxat. Li faig un petó i li dic: camino fins a la sortida de boxes i començo a córrer. I així ho faig. Agafo un ritme còmode i narinant.

Estic fent un ironman, disfruta, estic fent un ironman. Aquestes paraules no sé pas quantes vegades me les vaig arribar a repetir durant tota la cursa. No puc anar més ràpid. Si intento allargar el pas noto que se m’enrampen les cames. No passa res, vaig bé així. Veig a la Joana i a la Mercè. Com s’agraeix !! Veig al Josep. Ens animem. Passen els qms. El torno a veure. Sembla que estem més a prop. Si poguéssim entrar junts… Última volta. Atrapo al Solé. Vinga, vinga que això ja ho tenim !!!! Queden 4 qms, ens en queden 3, apoteòsic. Si ho arribem a planejar no surt tan bé. Anem eufòrics, adelantant gent, parlant tota l’estona, gaudint, disfrutant, saborejant un moment mai més repetible.

Entrem a la zona final. La gent crida, aixeco els braços, miro cap a tot arreu (no em vull perdre detall), ric, ploro, m’emociono, ara crido jo. Veig a la Joana. Em dóna l’estelada. Miro al Josep, estem radiants. Entre nosaltres i l’arribada no hi ha ningú. 10 metres, 5 metres, això és l’èxtasi. Per un moment  no  em  fa  mal  res.  I  finalment, 
SÓC FINISHER.

Realment no hi ha paraules. M’agradaria que tota la gent que ha estat tot aquest temps al meu costat pogués sentir per un moment el que jo vaig sentir i encara sento. Tan sols d’aquesta manera podrien entendre fins a quin punt els hi estic agraït. Sobretot a tu, Joana.

Per fer un ironman no s’ha de ser un súper home. Tan sols cal entrenament, esperit de superació, esforç i sobretot s’ha de voler fer.

Ànims. Us ho recomano.